La Feina Ben Feta

Benvolguts/udes tothom: FELIÇ ANY NOU!!! Acabo de tornar (ahir a la nit) d'un viatge recent que he fet a Sevilla, capital de la canya al sol i de la tapa. No és que us vulgui fer dentetes, però és cert que allà viuen d'una altra manera, diferent de com ho fem aqui.

No vull caure en els tòpics de sempre, de que si els andalusos son mandrosos, els catalans àvars i tota la pesca. El que si que m'agradaria avui és llançar un missatge positiu: Ens ténen enveja. I mira que ells, estan ben contents i orgullosos de viure al Sud, parlen de que es viu millor, d'una altra manera.

Tanmateix, aquest "viure d'una altra manera" també té les seves coses negatives: Significa que quan fas obres a casa i preveus que duraran tres mesos, en duren set (a més a més de que la feina està mal feta), suposa que si estudies, has de marxar lluny (per exemple, a Barcelona), perquè allà només hi ha feines poc qualificades, significa que si et trenques els lligaments del genoll, t'enguixen la cama i "a veure si se't passa". I algunes coses més, que potser aqui no entendriem.

Què vol dir tot això? Vol dir que aqui, a Catalunya, al nostre entorn, sabem fer la feina ben feta (i estem disposats a pagar-ne el preu), cosa que comporta una societat més estressant i competitiva, però que també implica que al final, les coses funcionen raonablement bé, que hi ha igualtat d'oportunitats, que es pot progressar... En fi, implica que, des de cert punt de vista, doncs aqui es viu millor.

Per començar bé l'any, doncs, i ja que sempre sóc tant i tant crític, aprofitem per enorgullir-nos d'allò que funciona bé, i prenguem nota dels vicis aliens, per no caure-hi. I de tant en tant, concedim-nos el plaer de fer una canyeta i unes tapes, que això sempre senta bé!!

Ubi societas... Ibi ius??

Primer de tot, perdoneu la pedanteria. No ho he pogut evitar... són moltes les vegades que, els llicenciats en Dret, hem de suportar que ens expliquin aquesta frase (en especial, el primer curs de la carrera). Per als novinguts, us diré que significa literalment "on hi ha societat, hi ha dret" (els interrogants els trec, clar). Bàsicament es tracta d'explicar que el dret és un producte de la societat, que és inherent a aquesta, i que serveix per resoldre els conflictes que la societat genera.

Els que defensen aquesta frase, entenen que sense societat no hi ha necessitat de normes. Al mateix temps, els que en són contraris (en especial, Capella, i els seus seguidors), opinen una mica com els anarquistes, entenent que no és imprescindible una norma, si es tracta d'una societat forta, ja que llavors, el control que pot introduïr la llei, es porta a terme per la mateixa comunitat.

Està molt be, tot això, oi? Ja se que pot semblar una mica pesat, però creia essencial aquesta breu intro per fer-vos saber la meva opinió sobre el Llibre IV del Codi Civil de Catalunya, que fa referència a la familia, i que està en fase d'aprovació.

Em vaig esfereïr una mica quan la Consellera de Justícia ens va fer saber la seva opinió: es tracta d'intentar dibuixar (a través de la llei), la societat que volem. És una mica com el món al revés, no? perquè fixeu-vos que tant els defensors com els detractors de la frase llatina que hem citat, tenien la sensació que el dret havia d'anar "per darrera" de la societat, per resoldre'n els conflictes, i mai "per davant" dels problemes socials, intentant evitar-los.

Per què em sembla malament aquesta opció? No és millor prevenir que curar? No hem de deixar de fumar per evitar mals majors? i deixar de córrer amb el cotxe, per evitar accidents? i fer esport, per evitar malalties de més grans? Clar, jo crec que totes aquestes accions preventives, poden ser positives, del punt de vista que (a) només m'influeixen a mi, sóc jo qui es sacrifica; i (b) es tracta d'intentar resoldre un problema preexistent.

En canvi, quan estem obligant a una família a comunicar-li al seu fill que és adoptat, o quan estem atribuint a algú que no és el pare, funcions que només li són atribuibles a aquest, o bé quan estem plantejant una norma jurídica del punt de vista del món que volem, ens estem equivocant de mig a mig, i a més a més, estem restringint greument les llibertats individuals, i al damunt de tot, NO estem resolent cap conflicte social, sino que en dibuixem de nous.

Per què es mouen les persones?

Em mou a escriure aquest post intentar saber per quins "incentius" es mou la gent. És divertit observar com hi ha situacions en les que les persones agafem un paper enormement "passota". Per exemple, les reunions de la comunitat de propietaris, un clàssic social per altre banda. En aquestes reunions, hi hauria d'assistir tothom, ja que es discuteixen els assumptes que ens afecten de manera directa cap a un tema fonamental: casa nostra.

Tanmateix... no és així. Tampoc això passa amb les eleccions, ni molt menys els referèndums. Com pot ser que es critiquin els partits i el seu sistema, i que després no anem a votar en els referèndums?? Si no hi ha partits!!!?? Jo, personalment no ho entenc, de cap manera.

A les manifestacions que si que va gent, són a les que es convoquen quan ens toquen la butxaca: en aquestes sí que no hi falta ningú. No he vist mai tants advocats junts manifestant-se com quan es va discutir sobre la modificació del servei de justícia gratuïta, que hagués obligat a molts advocats (potser a mi també) a plegar.

Per tant, la conclusió seria: només ens movem per diners... no us sembla??

La memòria -històrica-

Aquesta setmana, he vist un reportatge a la TV sobre l'impacte que té la vivència dels nostres avantpassats, que s'ens transmet a través de la genètica. Probablement va més enllà del que podriem imaginar. El fort és que ja fa temps que és cert que hi ha alguns patrons de comportament que ténen una repetició genètica, tot i que a vegades es disfressen sota l'aparença de "les circumstàncies".

Per posar un exemple -potser absurd- podria parlar de la meva germana i de la meva mare. Les dues son mestres, docents. Recordo sempre que la meva germana em deia que no volia ensenyar, que ho veia una cosa molt esgotadora, i ara en canvi, s'hi guanya la vida. El curiós és que a mi també m'agrada fer alguna classe de tant en tant. Potser més que fer d'advocat i tot!!

Tanmateix, el reportatge que vaig veure explicava que el fet de viure una mort traumàtica a la família -o una desaparició-, deixa una petjada que triga generacions en esborrar-se. El curiós del fet és que cada cop estic més convençut que això és possible, que la pena no desapareix pel que la pateix, ni molt menys si se l'empassa, i queda dins de la família: és la pitjor manera de portar-ho.

Tot i això, no estic convençut que la memòria històrica calgui "purgar-la" com s'està fent. Em sembla que la història la escriuen els vencedors, i en el cas de la Guerra Civil, és evident que els vencedors, a la fi, no han estat els franquistes, sino més aviat els demòcrates (i els poderosos, aquests sempre guanyen).

Per aquest motiu, no crec que sigui positiu que el tema es porti des d'una perspectiva judicial. Em sembla més sensat fer-ne un procés polític, que avanci amb el convenciment de tothom, i per tant amb consens. Es que estic a favor dels franquistes? Per suposat que no, ja ho sabeu; però una cosa és ben clara, si no aprenem a escoltar als que pensen allò que és diametralment oposat al que penso jo, difícilment els podrem exigir que pensin com nosaltres. I el fet que no ens entenguem, no ens farà desaparèixer, ni als uns, ni als altres. Al contrari, perpetuarà el problema per a les generacions del futur.

Un Mon Feliç

Agafeu-vos fort, que avui va profund... La reflexió d'aquesta setmana em porta a donar voltes al voltant de la felicitat. És possible?

Des del meu punt de vista, la felicitat rau en molta part en l'acceptació d'un mateix, i la elecció raonable i raonada dels objectius vitals. Crec que és la combinació adequada entre capacitat de conformar-se i ambició.

Per què? Bàsicament penso que el que ens fa profundament infeliços és tenir la sensació de que podriem estar millor. Quantes vegades ens ha passat que hem començat a desitjar quelcom (un viatge, una experiència, una cosa...) quan algú ens en canta les virtuts? Realment el que busquem quan consumim un bé des d'aquesta perspectiva, és experimentar per nosaltres mateixos una sensació que ens pinten com a fantàstica.

És una mica com quan et recomanen una pel·lícula: pensem que ens ho passarem tan bé, que quan no ens agrada prou marxem pensant que està bé, però que no n'hi havia per tant.

Potser és aquesta capacitat de conèixer, aquest fet que la informació estigui tan a l'abast, el que ens fa profundament infeliços. I potser és aquest el motiu que els suïcidis no parin d'augmentar.